La Cervesa
Estils i varietats
El món de la cervesa artesana és immens, viu i en constant evolució. Tot i que només es necessiten quatre ingredients per crear-la —aigua, malta, llúpol i llevat—, les seves combinacions possibles són gairebé infinites. D’aquesta varietat neix la riquesa d’estils que trobem arreu del món, fruit de tradicions locals, de condicions climàtiques i, sobretot, de la creativitat dels cervesers. Cada estil de cervesa explica una història: la del lloc on va néixer, la cultura que la va envoltar i les persones que la continuen reinterpretant.
Els estils clàssics europeus són la base de la majoria de cerveses modernes. A Anglaterra, les Ales i les Porters van dominar les tavernes durant segles. Les Pale Ale angleses, com les Bitter o les ESB, es caracteritzen per la seva tonalitat ambarina, un cos lleuger i un equilibri suau entre el dolç de la malta i l’amargor del llúpol. Les Stouts, descendents de les primeres Porters, són cerveses fosques, denses i amb aromes de cafè i xocolata, gràcies a les maltes torrefactes. A Escòcia hi trobem les Scottish Ales i les Wee Heavy, més dolces i maltoses, elaborades amb aigua tova i fermentacions lentes.
Al continent, la tradició alemanya i txeca va donar forma a les Lagers, cerveses de fermentació baixa que destaquen per la seva netedat i frescor. Dins d’aquest grup hi ha estils tan reconeguts com la Pilsner, clara i seca amb notes florals; la Helles, més suau i dolça; o la Dunkel, de color coure fosc i sabor a caramel torrat. També hi trobem les Bock i Doppelbock, cerveses fortes i maltoses que, històricament, s’elaboraven per alimentar els monjos durant el dejuni. Els alemanys també són mestres en cerveses de blat, com la Hefeweizen, amb aromes afruitats de plàtan i clau, o la més torbosa Dunkelweizen.
A Bèlgica, la cervesa és gairebé una expressió espiritual. Les Blonde Ale i Golden Strong Ale destaquen per la seva elegància i l’equilibri entre dolçor i especiats. Les Dubbel, Tripel i Quadrupel són cerveses d’alta fermentació, de cos robust i aromes complexos, elaborades sovint per monestirs trapencs. I, en l’extrem més creatiu, hi trobem les Lambic i Gueuze, cerveses de fermentació espontània on llevats salvatges i bacteris naturals transformen el most en un producte àcid, viu i irrepetible.
El moviment artesà nord-americà del segle XX va donar un nou impuls a tots aquests estils, reinterpretant-los amb ingredients locals i una dosi d’audàcia. Les American Pale Ale (APA) i les India Pale Ale (IPA) van convertir el llúpol en protagonista, oferint perfils aromàtics intensos de cítrics, pins i fruites tropicals. A més, van sorgir noves variants com les New England IPA, amb aparença tèrbola i textura suau, o les Session IPA, més lleugeres i refrescants. Aquest esperit innovador va obrir la porta a cerveses experimentals amb fruites, espècies, fustes o fermentacions mixtes.
Avui, la cervesa artesana s’ha convertit en un llenguatge universal de creativitat i territori. Els cervesers combinen tècniques tradicionals amb nous sabors i estils híbrids. Es poden trobar cerveses negres que evoquen el cafè, blanques lleugeres com el vi, o àcides i afruitades com un còctel. Però, més enllà de les classificacions, totes comparteixen un mateix principi: respecte per l’ofici i passió per la diversitat.